Filosofia Natural Eteromètrica
La Filosofia Natural Eteromètrica deu les seves arrels fonamentals al pensament de Baruch Spinoza, Friedrich Nietzsche, Henri Bergson, Wilhelm Reich, Gilles Deleuze i Felix Guattari. La realitat és una multiplicitat física, una multiplicitat complexa, no perquè el seu substrat sigui material sinó perquè és energètic. La composició de la multiplicitat física del Real és el treball-procés infinit dels sistemes de màquines físics i biològics. Les màquines i els sistemes són o bé tancats (mecanismes) o bé oberts (o autopoiètics).
Els mecanismes poblen la natura inert però també estan empeltats en els sistemes vius sotmetent-los a la lògica dels grans números, produint així organismes. Els mecanismes poden ser ordenats per formar cicles, però no són auto-cíclics. Els organismes són els arranjaments orgànics dominants (organigrames) que imposen un ordre extern (organització) o un principi transcendent sobre els elements d'una màquina. Els mecanismes i organismes són màquines mortes, màquines abstractes que estan "totes ensamblades, però mortes, i mai no aconsegueixen connectar-se de forma concreta a les coses" (G. Deleuze i F. Guattari).
Els mecanismes i organismes no són capaços d'autoordenar-se. Només les màquines o els sistemes oberts són capaços d'un autoordenament autònom. Les màquines autopoiètiques o sistemes oberts funcionen d'acord amb una polaritat dual: un pol molar o inercial, i un pol molecular o sense massa. Les màquines autopoiètiques que estan subjectes, per un principi de transcendència, a un pol molar o inercial donen lloc a totes les màquines de gran escala (o molars) -com és el cas de les màquines social i política (màquines tribal, estatal, religiosa, militar i capitalista) que han estat presents en diferents formacions històriques, i en les seves màquines dependents tècnica i científica, o mecanismes tecnològics. Al seu torn, les màquines autopoiètiques o moleculars entren en línies de vol des de les formacions molars, constituint micromàquines que segueixen un pla immanent d'autoordenació, i per tant són capaces d'acumular energia interna tant de forma lligada a la massa com de forma lliure de massa. Les màquines autoformants funcionen a mesura que són formades, i són formades com a ensamblatges gràcies al desensambltge i re-ensamblatge permanent dels seus constituents. Són màquines autocícliques en procés.
Aquesta polaritat del funcionament maquínic delimita una diferència en els règims energètics de les màquines molars respecte de les autopoiètiques -una diferència que està inscrita en la naturalesa biològica de l'inconscient vivent (en la disjunció entre despeses energètiques parano i esquizoide, o en la disjunció entre inervació simpàtica i parasimpàtica, o inconscient reactiu i actiu), en forma de dues despeses energètiques inconscients o libidinals: l'una, el règim parano-neuròtic que està regit per les lleis i normes de la representació, extraient-ne una forma humana i recolzant-se en la subjecció de les màquines autopoiètiques en conjunts de gran escala; l'altra, el règim esquizoide de les màquines autopoiètiques, que rarament va més enllà de la presentació d'índexs maquínics, i només ensamblades com a màquines al llarg de línies de vol que desmunten màquines socials i tècniques. Les màquines molars tendeixen cap a un límit històric, "l'assoliment del nihilisme" o l'autoabolició. Les màquines moleculars tendeixen cap a un límit intensiu, un "llindar de desterritorialització absoluta" (F. Guattari) o "nomadisme".
L'Eterometria també pot descriure's com l'estudi de màquines i els seus règims energètics. Des d'aquesta perspectiva, la recerca natural ha de contemplar ''de facto'' un recompte filosòfic de les possibles "eleccions" ètiques i polítiques que es veuen afectades per cada tipus de màquina. Cap plantejament científic o filosòfic no pot escapar-se de formar part de l'un o l'altre tipus de màquines.